SGAE

Avui no me'n puc estar d'escriure sobre la notícia del dia. El tribunal europeu ha declarat il·legal el cànon digital que s'aplica a Espanya, però només per a empreses i administracions públiques. Això vol dir que continuarem pagant cànon per la nostra càmera de fotos, on només hi carreguem les nostres fotos familiars. O pel disc dur on guardem els nostres documents personals, o el pen drive on guardem els nostres treballs de la universitat.

Perquè evidentment és molt més còmode pressuposar que tots robem, que pensar que som gent honesta. No hi ha algun principi constitucional que garanteix la presumpció d’innocència, o jo m’ho invento?

El cas és que quan descarrego un article, per exemple, d'una base de dades, pago els drets a l'editor, també he pagat el cànon digital pel disc dur del meu ordinador però, a més, els pago per tercera vegada quan els descarrego en el pendrive!!! Tot i això, pressuposant que l’article tingui permís de descàrrega, que és suposar molt!

I que passa quan descarrego música que l’autor ha decidit lliurement posar en accés obert? Qui es queda tots els diners del cànon?

Evidentment aquesta declaració d'il·legalitat no té cap efecte retrospectiu, cosa que em sembla terriblement injusta. Qui s'ha embutxacat tots els diners de cànon digital recullits fins ara? La SGAE? Amb quin dret? Amb quina autoritat? La SGAE no representa a tots els autors!

Ara imagino que començarà tot un llarg procés per als advocats de la SGAE, que buscaran com treure més partit de la situació, sempre amb el beneplàcit d’un govern incompetent per a gairebé tot. I jo em pregunto, quants diners s’estan embutxacant els polítics per permetre tot aquest robatori?

De moment, la senyora ministra ja ha dit que es buscaran alternatives. Ai! Això encara em fa més por. Haurem de ser ara els particulars els que paguem tot això?? S’inventaran un nou impost?

I, el millor de tot, sabeu quin és el titular que es pot llegir a la pàgina de la SGAE amb relació a la notícia? “El Tribunal Europeo respalda la legalidad del canon digital en España”, toma! Ahí queda eso! Aquest és el títol d’un comunicat emès per les entitats de gestió. Us en deixo l’enllaç.

No ho deia jo? A veure per on n’hi treuen suc.

Frustració

En aquest bloc, sabeu que vaig explicant moltes coses, de fet, totes les tonteries (o no tan tonteries) que em van passant pel cap.

Torno al tema empresarial, o potser només a explicar-vos una frustració personal.

Ara fa uns dies, coneixent gent, vaig veure una oportunitat de negoci. El meu objectiu final crec que continua sent que Orex arribi a funcionar però, està clar que per tal que això es produeixi caldrà treballar dur.

Doncs bé, com deia em va sorgir una nova oportunitat de negoci que vaig pensar d’aprofitar. Es tracta de donar serveis de gestió documental de la mà d’una empresa de serveis tecnològics. La cosa em ve a mida, i crec que inicialment podria combinar-ho amb la feina que faig actualment però, què passa quan sorgeixin compromisos que m’impedissin anar a la feina?

Vaig pensar que, si veia nivell de negoci suficient, podia canviar una cosa per l’altra però, de nou, la situació econòmica ens fa ser realistes. Què passa si la cosa no rutlla? Què faig amb les 3 boques per alimentar que tinc a casa? Fins ara el meu sou no és el principal, però tal i com estan les coses podria ser-ho i, és clar, la seguretat que dóna el que tinc ara mateix, no crec que m’ho doni una empresa pròpia, tot i que també tinc data de caducitat allà on estic L

Buff! Quina decisió més complicada. Crec que si tingués recolzament familiar ho faria, però no sembla que hi hagi molta complicitat ara mateix. De nou, prima la seguretat!

És difícil engegar projectes amb aquesta por i fer avançar el país amb aquesta indecisió.

Decisió complicada

Deu ni do quin dilluns més dur de pair!

Ha estat un cap de setmana mooolt profitós i ara tornar a la rutina se m’està fent molt pesat.

A més, intento prendre una decisió i no ho aconsegueixo. Seguretat relativa o repte? I en això estic!

Crec que el que està condicionant enormement aquesta decisió és l’entorn. Com me la jugo amb tres criatures a casa i amb el context econòmic que tenim actualment?

Sé que molt probablement faria coses que m’agraden més, estaria més motivada i més il·lusionada amb la feina però, és clar, no és gens fàcil. Així que crec que, de moment, seguiré com fins ara, malgrat saber que és molt probable que me’n penedeixi en breu L

Decisió presa? Doncs no, perquè cada vegada que hi penso arribo a la mateixa conclusió i, com que no m’agrada, la torno a plantejar, i així estem ...

Blocs, twitter, facebooks i demés

Avui és un dia d'aquells tontos en què pocs estem treballant i això es nota, i molt, a la xarxa.

El facebook s'omple de comentaris d'amics que estan a casa esperant que deixi de ploure i sorgeixi un pla millor, el twitter està mooolt tranquilet. Avui sembla que en el món de la biblioteconomia, la documentació, i ciències "amigues" no hi passa res d'interessant. Els blocs, per altra banda, també presenten menys actualitzacions del que és habitual. I és clar, un munt de gent esteu gaudint el pont i això es nota.

Amb aquesta tranquil·litat, es perceben més coses de les que es perceben habitualment o, si més no, hi parem més esment.

Ara fa un moment, he vist que havia entrat un nou tweet i, a la vegada, una alerta del Google Reader avisant-me de l'actualització d'algun bloc. Bé, he pensat, ara faig una ullada. 

Al moment, una alerta al facebook. "Mira, algun altre avorrit que pregunta quins plans hi ha". He pensat. 

Doncs no.

Totes tres coses eren exactament el mateix!!! Cal?? Realment cal tenir tres xarxes obertes en una biblioteca per publicar-hi exactament el mateix?

Pel que jo sé, qui té twitter té facebook i, normalment és lector habitual de blocs. Cal doncs que tripliquem la informació?

No ho sé, és una reflexió en veu alta. Jo fa molts dies que hi dono voltes. En el meu cas cada xarxa té un ús diferent:

- facebook: relacions personals

- twitter: microblogging professional

- blocs: un de familiar i un de professional. Cadascun d'ells recull diferents reflexions.

- linkedin: contactes professionals

I crec que aquí em quedo, de moment. Comparteixo fotos a Picassa i alguns vídeos a YouTube, però en aquests dos casos, els utilitzo més aviat poquet i també en l'àmbit personal.

En el cas de les biblioteques, penso que també caldria fer aquesta diferenciació. Que pot ser la que sigui, però diferenciació!

Entenc el bloc com un lloc de reflexió més aprofundida sobre temes que poden interessar als nostres lectors.

Entenc el facebook com a lloc on notificar qüestions d'interès per a tots els usuaris de la biblioteca i on els usuaris poden deixar constància de les seves preguntes, inquietuds, queixes o propostes.

Per últim, entenc el twitter com a eina d'actualització immediata de continguts, on compartir noves del sector, articles d'interès, comentaris d'actualitat, posicionaments, o notícies d'ultimíssima hora que volem difondre.

En el meu cas, no entenc la triplicitat de continguts, tot i que ara aniré al twitter a tweetejar l'actualització del meu bloc ;)

Els que vénen en saben més!

Bé, definitivament i sense marxa enrera, ja estic matriculada al Màster de Gestió d’Institucions i Empreses Culturals dirigit pel Lluís Bonet.

Finalment he optat per la modalitat online, perquè ja començo a veure complicat coordinar tot el que he de fer aquest any: la feina, la canalla, els castells, el màster, i alguna que altra proposta indecent que va arribant ;)

Però qualsevol deixa d’estudiar tal i com estan les coses avui en dia! Els universitaris ja no fan una única carrera i busquen feina (no m’estranya, no n’hi ha!) Si no que van aprofitant el temps fent altres carreres, màsters, postgraus, idiomes, etc. I venim darrera nosaltres, feliços universitaris de la primera dècada del XXI, que pensàvem que amb el títol a la mà ja ho teníem tot fet! Ja! Ni molt menys! Aquestes generacions que vénen apreten i, en la meva opinió, ens donen mil voltes en molts aspectes, així que cal posar-se a l’alçada: estudis universitaris, idiomes, experiències a l’estranger, treball cooperatiu, eines 2.0, etc. Tenen un tarannà i una manera de fer diferent: més reticents a acceptar jerarquies, plantegen un model d’empresa molt més cooperatiu, on el que compta no és el que fas, si no el que pots compartir. La informació ja no és el poder, perquè tothom la té, el poder el té qui té capacitat d’innovar, de proposar, de compartir ... (si, si. Sé el que vaig dir en el post del 30 de setembre, ho ampliem?)

Què fem sinó a les xarxes socials, compartim experiències, compartim coneixements, compartim, compartim, compartim. I qui més fa, més comparteix i qui més comparteix, més aporta i qui més aporta, té més valor!

I aquí està la clau.

Així que, a posar-se les piles que els que vénen, en saben més!

Sobre l'intrusisme

Arrel de l’últim 24 hores de RecBib, s’ha tornat a encendre la polèmica sobre l’intrusisme professional, sobre la que he llegit molt però encara mai he opinat públicament.

Malgrat tot, aquesta vegada em ve de gust fer-ho.

Utilitzaré com sempre la meva experiència personal, que és el que més m’ha ensenyat fins el moment.

Quan tenia 15 anys, vaig decidir que volia guanyar alguns dinerets per no haver de dependre exclusivament dels pares, vaig fer cangurs i vaig donar classes de reforç (perdoneu-me tots els professionals del sector). Amb 18, i ja amb possibilitat d’un contracte laboral, i fins els 21, vaig passar per cambrera, guarda-roba, rentaplats, ajudant de cuina, etc. Fins i tot vaig repartir propaganda (de nou, demano perdó a tots els que en teniu formació específica).

Estudiava història i no tenia moltes alternatives.

Finalment, vaig decidir canviar els meus estudis i vaig anar a parar a Biblioteconomia i Documentació, on, des de el 2n semestre de 2n curs, tenim la gran sort de poder accedir a beques en empreses que, a més d’oferir-nos una boníssima experiència professional ens permeten anar tirant.

Ara ja fa 10 anys que vaig acabar i he passat per diferents llocs, poques biblioteques, també ho he de dir. He conegut molts professionals, de molt bons, de bons, de dolents i de pitjors i, sabeu? Molts no són bibliotecaris de formació però en saben molt més que jo en moltes coses.

Conec una documentalista excel·lent que és biòloga de formació i una biòloga de formació que és una de les millors mestres de parvulari que han tingut els meus fills!

Tots ens formem amb una intenció, i la vida després ens fa anar una mica cap a on vol. La formació és la base, però el que fa a un bon professional no és el títol que un dia li van donar, és el dia a dia i el seu esforç per fer la feina ben feta.

De què teniu por els que parleu d’intrusisme? A mi m’encanta tot el que m’aporten els que tenen una formació diferent a la meva. Tenim una professió preciosa que ens permet anar absorbint informació de tot el nostre entorn com si fóssim esponges. No renunciem a tot el que els nostres companys ens poden aportar (tinguin la titulació que tinguin), que és moltíssim. Podeu vosaltres aportar-los tant??