Avui, com cada dia, he agafat la bici per anar a la feina. El trajecte és agradable tot i la rasca que carda. Enganxo diagonal a l’alçada d’aribau i ja no la deixo fins a zona universitària. Un passeig agradable pel carril bici, creuant-me amb un munt de ciclistes més, vianants de tot tipus, sobretot estudiants, i corredors matiners. Entre aquest últim grup hi ha sempre els militars del quarter del bruc. Normalment corren en grupets més o menys nombrosos, i de tant en tant es tiren a terra a fer flexions. Malgrat tot, acostumen a ser bastant discrets i, tot i que al principi em sobtava la seva presència, ara ja m’hi havia acostumat i formaven part de la rutina diària. Normalment corren amb pantalons i samarretes i dessuadores que, tot i que es veu que són uniformades, no tenen cap aire militar.
Doncs bé, quina ha estat avui la meva sorpresa quan he vist, venint cap a mi, tot un grup de militars vestits tots ells amb vestit de camuflatge de cap a peus, formant un grup força nombrós i molt compacte, amb un banderí al cap davant, que aguantava una banderola de color vermell i cantant tots ells a ritme de pel·li americana: “una madre que lloraba, una madre que lloraba, cuando su hijo partía, cuando su hijo partía ... ” ♫
Què a més, la cosa ni rima.
El cas és que m’ha molestat sobre manera veure tota aquella colla de militars espanyols, cantant cançons absurdes per la principal avinguda de la meva ciutat, com si estiguessin a punt d’atacar-nos!
La pregunta és: cal??? M’ha semblat molt ofensiu i hi he trobat a faltar la puta cabra i la bandera espanyola amb l’aguilucho! I el que més em cabreja, és que part dels meus impostos els hi deu pagar el sou, no?
