No sóc pedagoga ni cap especialista en el tema, però com sempre, escric sobre el que penso sense intentar en cap cas tenir raó, ans al contrari, em va bé que algú em rectifiqui i em justifiqui certes coses...
En aquest món tan globalitzat en el que vivim hi haurà manca de moltes coses però, per nosaltres, el que segur que no hi ha és manca d'informació. Tenint doncs tanta informació sobre gairebé tot, com és que repetim una i altra vegada els mateixos errors? Això seria aplicable a molts aspectes però, en aquests moments pensava en educació.
Pel que diuen els estudis, el sistema educatiu d'aquest país és certament desastrós, amb uns resultats a la cua dels països europeus i amb una taxa d'abandonament escolar exageradament elevada. Això fa anys i panys que ho sentim, i cada vegada que hi ha un canvi de govern ve i toca els collons amb la llei d'ensenyament o qualsevol reglament que reguli el que els nostres nanos aprenen a l'escola.
Hi ha models que funcionen, com els nòrdics, per exemple. Sé que responen a una realitat social diferent a la nostra i que no tot és aplicable a tot arreu però, cal realment mantenir-s'hi tan lluny? Pel que sé, els nanos allà tenen un seguiment més personalitzat, una mateixa mestre des de ben petitons que en coneix les particularitats i necessitats especials. Tenen grups de recolzament dels que se n'encarreguen els alumnes més avançats (cosa que els manté motivats, entre mil avantatges més), fomenten més el debat i l'aprofitament de les virtuts de cadascun i, a més, la taxa d'abandonament és clarament inferior.
Un altre model, i aquest el desconec totalment, és l'americà. No acostuma a agradar-me fixar models en la societat nord-americana, perquè no acostumen a ser model de gaires coses per a mi, però hi ha una cosa que em fa molta enveja i són els seus concursos de ciències.
L'altre dia llegia com una nana de 17 anys havia descobert una nanopartícula capaç de destruir cèl·lules cancerígenes (http://alt1040.com/2011/12/con-17-anos-logra-desarrollar-una-nanoparticula-capaz-de-matar-celulas-cancerigenas) i per twitter plantejava, què hagués passat si fos catalana? Hauríem aprofitat el seu talent o l’hauríem deixat perdre com el de la majoria de gent que passa per les escoles?
Bé, com mencionava, no crec que tot sigui fàcilment importable perquè no em considero més llesta que ningú i imagino que s’hi fos fàcil o tan evident com a mi em sembla ja estaria fet però, quines són les raons per mantenir-nos tan allunyats dels models que funcionen?
Jo tinc nanos molt petits encara, però que van a una escola que a mi em sembla que funciona. Sembla que treballen amb uns objectius ben definits i amb una metodologia que no dóna mals resultats però, pel que sé, i em falta que arribin a ser més grans per poder-ho constatar, no estan tan allunyats del model d’escola que jo vaig trobar fa 20 o 25 anys. I la societat, en aquests anys, ha canviat moltíssim. Han incorporat idiomes i informàtica però, com es gestiona el talent de cadascun dels nanos? S’identifica i es motiva? Crec que aquí està la clau de l’èxit.
I no és un èxit personal, és un èxit de país. Ara, que si els que tenim bons han de marxar perquè no tenen manera de desenvolupar aquí la seva carrera professional, tornem a fracassar, però això donaria per un altre dia ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada