Podríem aconseguir sinèrgies Biblioteca-Empresa?

Avui publicava a biblogtecarios l'entrada ¿Seríamos capaces de conseguir sinergias Biblioteca-Empresa?
Com que a Catalunya no ens ensenyen el castellà ;), m'és més fàcil redactar en català que en castellà. Això vol dir que primer faig el text en el meu idioma i després el tradueixo. Tinc, doncs, disponibles les dues versions, així que us pujo aquí la catalana per si a algú li és més còmode.

Fa dies que dono voltes a aquest post. Intento parlar de la relació entre la biblioteca universitària i l’empresa, però no me n’acabo de sortir.

Potser si anem a pams, ho expressaré més clarament.

El cas és que hi ha dues coses que vull explicar i potser si ho faig en primera persona, em serà més fàcil.

Abans del 2010, vaig treballar 5 anys a l’empresa privada i 2 anys com a autònoma. Gairebé sempre tenint com a client a l’empresa pública, especialment biblioteques universitàries. He de dir, que el concepte que des de la privada és té de la pública no s’ajusta a la realitat. Bé, en certes coses sí, en d’altres no. Parlem d’un sector en el que el treballador públic cobra generalment més que el de la privada, i té unes condicions laborals molt més bones, per tant, hi ha probablement una mica de ràbia en els comentaris que es fan. Sigui o no per ràbia, els funcionaris estan etiquetats i han de viure condicionats per aquests prejudicis. Ara fa 10 mesos que treballo a una biblioteca universitària, a la unitat de projectes, i la meva visió ha canviat ;) Els funcionaris segueixen cobrant bé i visquent molt i molt bé si tenim en compte el ritme amb el que es treballa a l’empresa privada però sabeu? penquen, i penquen molt i, el que per mi és més important, penquen molt bé. Em va costar entendre que allà es valora la qualitat per sobre de la quantitat (fins aleshores sempre havia estat al revés), però he après a treballar a un nivell de detall que mai havia considerat a la privada. Teníem una regla d’or: “Lo excelente es enemigo de lo bueno”. Ara l’he hagut d’oblidar, perquè el que busquem en tot el que fem és precisament l’excel·lència.

Des de l’altre costat, les coses també es veuen diferents. Hi ha algunes biblioteques universitàries en les que semblen dimonitzar a l’empresa privada, on es considera que tots els de l’empresa privada són uns lladres o uns dictadors i que la premissa és esprémer a l’administració pública. Doncs bé, ara he arribat a un lloc on es té màxim respecte per l’empresa privada, on s’intenta sempre atendre amb total cordialitat, acceptant propostes, escoltant ofertes i considerant a l’empresa privada com un possible col·laborador.

I aquí, arribem a la segona cosa que volia exposar ..

A l’empresa privada he trobat moltes coses positives, i n’estic trobant de molt bones també a l’empresa pública i això, em porta cada vegada més a la mateixa pregunta. Per què empresa privada i biblioteques no col·laboren més estretament? Tenim exemples de col·laboració universitat-empresa, però poca col·laboració biblioteca-empresa, i penso que les sinergies poden ser moltes. Parlem, per posar un exemple, del contingut que es posa a l’abast de l’usuari. La majoria del contingut s’origina a les universitats, que paguen per publicar-lo i paguen de nou per accedir-hi, ara però les universitats tendeixen a l’accés obert i entre les editorials i les universitats, han de trobar un nou model. No s’hauria d’aprofitar l’avinentesa per redefinir relacions?

Reflexionem sobre el nexe d’unió: entre la universitat i l’empresa n’hi ha més d’un, i són claríssims: la investigació que du a terme la universitat pot generar beneficis en una empresa i, els estudis que proposa la universitat, haurien de tenir un interès per a l’empresa, en són alguns exemples. Busquem doncs el nexe biblioteca-empresa?

Potser, i estic llançant idees, la solució ens vindrà donada pel model europeu?

Torno a un exemple que ja he utilitzat en exemples anteriors. Estudiant a l’equador d’Enginyeria Industrial, estudiant brillant sense cap assignatura suspesa a la seva trajectòria. Col·labora amb un professor en una investigació que es du a terme en una de les empreses del Parc Científic (exemple de col·laboració universitat-empresa). La seva tasca consisteix a buscar informació sobre un tema específic i complex. A la pregunta: “quines fonts utilitzes”, la resposta “GOOGLE” em va deixar fora de joc!

Les empreses tenen mancances en la gestió de la informació, el coneixement, la investigació documental, etc. La biblioteca té el fons, els recursos i els mitjans per accedir-hi, gestionar-la i fer-la útil. Una bona gestió documental dóna avantatges competitius a les empreses, principalment en I+R+D. Els fons de la majoria de biblioteques d’aquest país estan pagats amb fons públics. Les empreses necessiten d’aquests fons per desenvolupar les seves investigacions. L’empresa genera beneficis econòmics, la biblioteca genera beneficis socials. L’empresa podria utilitzar els fons de les biblioteques, en un model de col·laboració biblioteca-empresa i les biblioteques podrien rebre beques per digitalitzar fons i fer-lo accessible a tothom, per exemple. El desenvolupament empresarial afavoreix a tota la societat i l’accés a la documentació afavoreix al desenvolupament empresarial. Així doncs, cercle tancat :)

Ja, ja! Què fàcil queda sobre paper. Teniu més idees?

Com triem la xarxa social?

Fa un temps que vaig començar a fer de Community Manager, com la majoria, més per vocació que per formació, però és cert que tots hem anat aprenent moltes coses pel camí. Som un col·lectiu molt generós amb el nostre coneixement, i no he rebut mai una negativa a una petició d’ajuda o orientació.

Per a mi, les fases d’un projecte de Community Manager són bàsicament 4:

Fase I:

Detectar la situació del sector a les xarxes socials. Per tal de dur a terme aquest anàlisi de l’estat de la qüestió caldrà realitzar una valoració de la situació de la competència a les xarxes, identificar quins són els principals generadors de contingut i els seus seguidors i analitzar la presència 2.0 del sector en general.

·        Anàlisi de la situació de la competència a la xarxa

·        Identificació dels principals generadors de contingut

·        Anàlisi de la presència 2.0 del sector (empreses + clients)

Fase II:

Definició de la xarxa o xarxes socials necessàries i/o recomanables per la marca, en funció de l’objectiu establert i de la situació del sector a la xarxa.

En aquesta fase és imprescindible la definició d’uns objectius clars, establint quins són els targets als que ens adrecem principalment i quin és el tipus d’imatge que ens interessa transmetre.

Fase III:

Creació dels perfils a les diferents xarxes socials

Fase IV:

Creació i dinamització de la comunitat virtual. Aquesta última fase no finalitza mai, ja que la dinamització ha de ser continuada. Caldrà definir la metodologia de treball a seguir, establint les línies bàsiques d’actuació.

En principi el CM s’encarregarà de:

·        distribució de contingut

·        resposta a les preguntes directes o comentaris generats a qualsevol dels perfils

·        recollida d’evidències

·        anàlisi de presència a la xarxa

·        generació de contingut (pot fer-la directament el CM o qualsevol altre)

Una de les primeres tasques que assumeix un Community Manager és engegar un projecte, és seleccionar quines són les xarxes socials en les que li interessa posicionar la marca per la que treballa. Per mi, és la decisió més important de tot el procés, i també la més complicada.

Avui, per exemple, rebia una invitació per agregar una publicació al facebook. I aquí el dilema. Per a mi el facebook és el meu raconet més íntim de la xarxa, és l’espai que comparteixo amb els meus “amics” i no m’agrada barrejar-hi coses de feina.

Puntualitzem: al facebook tinc més de 200 amics i no en tinc més de 5 a la vida real, però bé, això només és un petit detall.

El meu entorn professional és el twitter, on hi tinc una barreja súper interessant i l’eina que em serveix per estar actualitzada i no perdre’m res del que passa en el meu sector. També hi tinc certes coneixences personals, que m’ajuden a fer més amenes les piulades i a enterar-me d’altres coses, no totalment professionals.

Hi ha també el Linkedin. Aquesta, per mi, és una xarxa única i exclusivament professional, on la gent es posiciona laboralment, busca feina i intentar ampliar la seva xarxa de contactes. Per mi, Linkedin és la menys espontània i, per tant, la menys interessant, tot i que li reconec un munt de virtuts si estàs buscant feina o t’interessa promocionar-te professionalment. Malgrat tot, no m’acaba de fer el pes el to que manté.

On m’hagués agradat rebre la invitació a la publicació? Doncs probablement al twitter o al Linkedin., però resulta que aquesta publicació és la dels estudiants de la Facultat de Biblioteconomia, que probablement es mouen molt més pel Facebook, tot i que hi van incorporant el twitter cada vegada més.

I aquí està el tema! Com triem la xarxa en la que ens volem posicionar? Dependrà molt de quina volem que sigui la nostra audiència i, és més, les dinàmiques no són les mateixes en cada sector. Per tant, és imprescindible l’anàlisi prèvia de la situació del sector.

En aquest cas, jo he ignorat la invitació perquè no m’ha arribat a la xarxa que jo considero adient, però segurament és la més utilitzada pels estudiants, principals destinataris. Cal doncs mantenir perfils a ambdues xarxes? Bé, doncs com tot, depèn. Depèn de la quantitat de gent que ens quedi fora o de l’interès que tinguem en mantenir-los informats. El que si està clar, és que és la decisió més important, i la més complicada de tot el procés.

Quina és la següent part complicada? Mantenir la xarxa dinamitzada amb prou continguts interessats i innovadors. Però bé, això ja mereix un altre post ;)

Canvi, funcionaris, crisi ...

Continuem, per desgràcia, parlant de la crisi econòmica.
Entenc que les decisions polítiques no són fàcils i que hi ha molts aspectes que segur que jo no tinc en compte. Però, des de fora, les coses semblen certament fàcils:

-          Estic convençuda que de funcionaris en sobren un munt

-          Sé que hi ha alternatives molt més econòmiques a moltes de les coses que es fan

-         Sé que l’externalització de serveis reduiria costos

-         Sé que gairebé ningú a l’administració pública valora costos de temps invertit o desgast de personal

-         La rigidesa en la presa de decisions dificulta la gestió eficient

I mil coses més que podríem anar enumerant.

Es tracta doncs de flexibilitzar les administracions, de reduir pes i donar-li ales. Com podem gestionar, en moments de crisi que necessiten una gestió del canvi exemplar, un personal que viu apalancat en el seu lloc de treball des de fa 30 anys, amb pocs canvis a les esquenes  molt poc acostumats a treballar per objectius o a que se’ls exigeixin resultats i se’ls mesuri la productivitat?

Es pot sentir dir "estem col·lapsats" a una persona que pot passar més d’una hora esmorzant sense que ningú li toqui el crostó.

No sóc partidària de fer treballar a la gent sota pressió, però sí que sóc partidaria de que qui rebi un sou és perquè se’l mereix.

Hi ha funcionaris mooolt intel·ligents i d’altres que no tant, com a tot arreu. Però és gent tant o més vàlida que qualsevol altre. La pega, segons penso, és que han viscut massa bé i mai se’ls ha exigit més del que cadascú, des d’un prisma propi, ha considerat ètic fer. Ara toca collar cargols, toca exigir responsabilitats, mesurar productivitats i exigir resultats. Es poden donar totes les facilitats del món i totes les bones condicions que es vulguin, però qui no aporti resultats, no mereix ocupar un lloc de treball.

Hi ha un altre agent que entra en aquest joc, els sindicats. Bé, crec que sóc de les persones més antisindicalistes d’aquest món, per tant la meva opinió pot ferir sensibilitats!
Com collons han d’exigir que es mantinguin unes condicions laborals draconianes quan l’economia s’està enfonsant? Com es pot seguir exigint, per exemple, que paguin les sabates dels nens, quan l’empresa amb prou feines té efectiu per pagar els sous? Em sembla una postura realment irresponsable i estic convençuda que moltes empreses han acabat tancant per cedir, en moments anteriors, a la pressió dels sindicats.
A mi em sembla irrisori que em paguin les sabates del meu fill, que em posin un autobús per arribar a la feina o que exigeixin mantenir la plantilla o contractar gent nova quan hi ha una taxa d’absentisme elevadíssima o quan la gent es toca els collons 6 de les 7,5 hores que està a la feina.

Després està la versió administració pública, on els sindicats exigeixen que tots siguin funcionaris, per què?, per què no hi hagi manera de fer-los fora treballin o no? Per què he d’aguantar una responsable de departament que aprofita les hores de la jornada laboral per anar de compres? Per què exactament cal que tot el personal sigui funcionari si és el que em dóna menys flexibilitat i menys oportunitats de canvi?
Jo segueixo sense entendre moltes de les coses que passen i segueixo sense entendre moltes de les mesures que es prenen, el que sí que tinc és una cosa clara: funcionaris, els mínims. El règim de l’empresa privada és digne i totalment acceptable i l’exigència de resultats, imprescindible per fer rutllar l’economia.