Per aquelles coses estranyes de la vida, l'any passat una miqueta abans d'acabar el PDD vaig decidir que em posava a fer un màster de gestió d'institucions i empreses culturals.
La veritat és que des del primer moment ja va respondre a les expectatives. Moltíssims coneixements nous i una nova manera de veure la gestió. Havia treballat molt en gestió: gestió de projectes, gestió de rrhh, gestió del temps, gestió de conflictes, pressupostos, anàlisi de riscos, etc. Malgrat tot, sempre des d'un punt de vista empresarial. Cert és que, des del meu punt de vista, qualsevol servei públic ha de tenir els mateixos principis d'eficiència i eficàcia que una empresa privada, però he de dir que estic aprenent molt. Molt de les diferències entre els dos models, i molt de les similituds. És curiós parlar d'una obra de teatre, d'un centre cívic o d'una biblioteca a la vegada que parlem de la producció d'un festival, de la gestió d'una galeria d'art o d'un curs d'escriptura. I malgrat tot, en podem parlar de forma simultània perquè totes aquestes activitats comparteixen un rerafons comú. Totes aquestes activitats treballen a partir d'un producte cultural. Un producte amb un valor en ell mateix que el fa únic en la gestió i en la difusió.
I ara he fet una divisió molt bèstia del mercat, com si les empreses culturals no fossin això: empreses! Però bé, ja m'enteneu la diferència, oi?
Havíem fet tot un any de màster en línia i aquest setembre ens hem trobat a Barcelona tots els estudiants del 2n any del màster. Quines dues setmanes!! La veritat és que ha estat moolt enriquidor, però molt, moltíssim. Érem 29 persones a classe i només una d'elles de Barcelona (jo). Entre totes les 29 només dues catalanes, comptant-me a mi mateixa! La meitat de la classe aproximadament de països llatinoamericans i l'altre meitat de diferents zones de l'estat espanyol, de Portugal i altres països europeus.
Només això ja és enriquidor, però tot el que hem compartit, rigut, parlat i debatut val més que tots els diners que hem pagat pel màster.
(Laila, Marcos, Mario, Bruno, Agustín, Joan Carles, Giorgio, us trobo especialment a faltar.)
Ara continuarem cadascú amb les seves rutines i amb el nostre dia a dia i ens trobarem virtualment alguns vespres. Potser intentarem quedar algun altre cop, però serà veritablement difícil ajuntar-nos tots tenint en compte els orígens tan diversos. Malgrat tot, espero que la vida ens mantingui relativament connectats i que puguem continuar aprenent els uns dels altres.
Ara mateix, què faríem sense les xarxes socials? Seria molt romàntic pensar en les cartes que ens podíem escriure i les postals que ens faríem arribar, però sense el 2.0 no ens haguéssim conegut, ni haguéssim compartit aquests dies.
Per cert, que també he conegut gent tan apassionant com Àngel Mestres i Pep Salazar i tan savis com Tulio Hernández o Lluís Bonet. (això ha estat la cirereta ;)
Gràcies a tots els que ho heu compartit. (i a tu també, per fer-ho possible ;)
